Sara Torres i Alicia Valdés obren l’[esc]hola 2026 reivindicant el malestar com a punt de partida per transformar el món
17 de novembre 2026
Sara Torres i Alicia Valdés obren l’[esc]hola 2026 amb una conversa sobre la incomoditat com a motor de transformació, la força dels vincles i la necessitat d’imaginar alternatives al món que habitem.
I si la incomoditat que sentim no fos només una qüestió individual, sinó també un senyal que el món que habitem necessita canviar? Aquesta pregunta va travessar la ponència inaugural de l’[esc]hola 2026 de Som Energia, Som Connexió i Som Mobilitat, celebrada al Jardí Botànic de la Universitat de València els dies 14 i 15 de novembre.
Sota el títol El desig de canviar-ho tot: com pensar-nos per crear esperança, Sara Torres, escriptora i investigadora, i Alicia Valdés, escriptora, psicoanalista i politòloga, van conversar amb Victòria Pellicer, sòcia activista del grup local de València de Som Energia, sobre com transformar el malestar en una força col·lectiva. Una conversa viva, amb humor i participació del públic i les persones sòcies, que va defugir les receptes fàcils per reivindicar la capacitat d’imaginar altres maneres de viure.
La incomoditat com a alarma ètica
Hi ha una incomoditat que no és només personal. És aquella que apareix quan alguna cosa del món que habitem deixa de resultar-nos tolerable i ens empeny a preguntar-nos què hi podem fer. Sara Torres va reivindicar aquesta sensibilitat com un punt de partida polític: “El desig de canviar-ho tot és un indicador ètic que un cos és sensible, té una alarma ètica”. Reconèixer que alguna cosa no funciona, assumir que el malestar té també una dimensió col·lectiva, pot ser el primer pas per començar a transformar-la.
Alicia Valdés va situar aquest malestar en el context del capitalisme i va advertir de com el relat neoliberal ens empeny a assumir individualment la responsabilitat del que ens passa. La culpa ens immobilitza i debilita els vincles: en lloc d’entendre que compartim problemes, acabem pensant que cadascú ha de resoldre els seus. Davant d’això, va defensar la necessitat de trobar nous llenguatges i espais on parlar del malestar sense convertir-lo en un fracàs personal.
Torres també va alertar de com les lògiques del màrqueting més agressiu s’han infiltrat en els espais creatius, fins al punt que la diferència pot acabar convertida en una altra forma de capitalització. Cal, doncs, preservar espais on crear i trobar-se no impliqui haver de produir resultats.
Alternatives que obren camins
Una de les idees centrals de la conversa va ser que les alternatives no han de ser perfectes ni transformar-ho tot immediatament per tenir valor. Valdés ho va resumir així: “Les alternatives tenen capacitat d’organitzar espais paral·lels que preparen el desig de fer coses més grans”. La seva defensa de la “teoria del no-tot” qüestiona la necessitat de mesurar qualsevol iniciativa amb criteris d’èxit i eficiència. Les experiències parcials i quotidianes també poden mostrar que hi ha altres maneres de fer possibles, sense haver de convertir-se en models hegemònics.
La conversa va aterrar aquesta reflexió en qüestions com les formes de consum, l’ús de l’espai públic i les formes de lleure. Què volem canviar de la manera com consumim, ens relacionem o compartim el temps? Valdés va posar com a exemple La grima, la plataforma que ha impulsat per millorar les condicions econòmiques dels autors. “No em puc permetre un món que no sigui millor que aquest. No em puc permetre un món capitalista”, va afirmar.
Fer lloc a la diferència i als vincles
Com podem construir aquests espais? Torres va reivindicar el contacte amb realitats diferents de la pròpia com una font de creativitat i transformació. Sortir del territori conegut ens permet trobar-nos amb altres experiències i descobrir desitjos que potser no sabíem que teníem. Va posar com a exemple els clubs de lectura, que poden esdevenir espais de trobada sense objectius productius ni resultats esperats. L’important és poder compartir allò que ens inquieta i allò que desitgem, i deixar que els vincles obrin possibilitats noves.
També es va parlar de la necessitat de cuidar-nos col·lectivament i de construir espais segurs. Però això no vol dir evitar qualsevol incomoditat: cal poder sostenir els dubtes, escoltar altres mirades i aprendre de la pràctica.
En un context que sovint afavoreix l’aïllament, trobar-nos i conversar esdevé també una forma de resistència.
La crisi pot ser transformadora
Les ponents van abordar com els discursos feixistes aprofiten el malestar social, especialment el de les persones joves. Valdés va advertir que, quan no troben espais ni eines per entendre què els passa, altres discursos poden ocupar aquest buit i convertir la frustració en odi. Per això, va defensar que no podem deixar soles les noves generacions davant del seu malestar.
Torres va proposar entendre les transformacions socials com a processos que també sacsegen les identitats. Quan canvien les relacions de poder, canvia la manera com ens pensem i habitem el món. Aquestes crisis poden generar resistències, però també obrir possibilitats creatives. “Quina alegria estar en crisi si és per això”, va apuntar, reivindicant la possibilitat de deixar enrere formes de vida que ja no volem sostenir.
Reconèixer el camí per continuar avançant
En el tram final, la conversa va posar el focus en com mantenir viu el desig de transformació sense quedar atrapades en la frustració de no haver-ho aconseguit tot. Torres va convidar a deixar de comparar-nos amb referents ideals inabastables i a valorar allò que ja hem construït.
La utopia és necessària per imaginar canvis profunds, però no hauria de fer-nos perdre de vista les experiències i els vincles que donen sentit al present. Coincidint amb ella, Valdés va reivindicar la importància de reconèixer les conquestes assolides: recordar el camí recorregut no significa quedar-se en el passat, sinó prendre consciència del que hem estat capaces de fer i fer dialogar aquesta memòria amb l’energia de qui arriba amb noves preguntes.
La ponència va deixar una idea clara: no cal tenir una alternativa perfecta per començar a construir-la. Reconèixer el malestar, compartir-lo, crear espais i cuidar els vincles ja són formes de transformació. I, com també van recordar les persones presents, en aquest camí “també hem vingut a divertir-nos”. Perquè imaginar un món millor no hauria de ser només una responsabilitat: també pot ser una font de plaer i esperança compartida.